Sortia de l’estació de Rubí quan m’he fixat amb el quiosc de l’estació. Normalment ja vaig de pet a mirar l’Avui però avui el titular ressaltava més que altres vegades: “CDC assumeix com a opció la independència”.
I és que Artur Mas segueix amb la idea de no deixar espais a Esquerra Republicana. Mai abans, Convergència s’havia mostrat tan sobiranament catalana com ara. Va ser a finals d’agost, quan en Carod-Rovira, president sortint d’Esquerra, va anunciar un referèndum d’autodeterminació pel 2014. No ho pot suportar. Artur Mas no suporta que algú li passi al davant en alguna cosa. No va poder suportar que algú fes un estatut sense comptar amb convergència. No suporta haver perdut la 1a i 2a negociació a la presidència de la generalitat i evidentment no pot suportar que algú li passi a davant amb una tema clau: el CATALANISME.
Reprenent el fil del que deia, va ser a finals d’Agost quan en Carod va anunciar una proposta o voluntat de convocar un referèndum pel 2014. Poques setmanes més tard ja sortia el líder convergent a parlar d’un nou catalanisme, d’una refundació del catalanisme, d’una “casa gran”.
Pel que fa a la proposta de CDC de cara al seu congrés de Juny la trobo inútil totalment. No sé si inútil seria la paraula però el que està clar és que si CDC recollia a molta gent de molts sectors i ideologies, ara encara n’agafarà més. En aquest partit, com diu Artur Mas en el discurs de la “casa gran”, hi cap tothom. I és clar, si ens unim amb Unió ja ni t’explico! Des de catòlics de dretes, centre, monàrquics espanyols, algun federalista, catalanistes espanyolistes, catalanistes, sobiranistes, independentistes, (les seves joventuts es declaren independentistes)... Tothom. No poden deixar escapar cap sector de la societat catalana. És per això que els faltava un sector i ja el tenen!
Mireu, Convergència, MAI es posarà al peu del canó per demanar una plena sobirania del principat Català. MAI demanarà la independència als despatxos del carrer Floridablanca (Congrés) i menys a la moncloa! Per què? Ben senzill, per molt Catalanista que sigui la cúpula del partit, sempre hi haurà un sector de votants que perdrien si defensessin amb tots els ets i uts aquesta opció. I això no ho volen. CDC sempre ha format coalició amb altres partits. Si realment fossin tant i tant catalanistes i tant i tant sobiranistes... Per què els interessaria anar amb UDC? Perquè volen vot.
D’acord, ara comença a estar de moda això de fer propostes sobiranistes (Euskadi, Montenegro, Escòcia, Catalunya amb en Carod) i ells s’apunten al carro per no quedar-se darrera. Però no. Mai ho han estat i mai ho seran, d’independetistes. M’agradarà veure el seu paper el dia que, esperem no arribi, ens retallin l’estatut. Ells que van anar a pactar-lo a la baixa, estaran al peu del canó contra ZP si mai es dóna aquesta situació...
En fi, seguirem fent més reflexions un cop es presenti la ponència oficial. Recordem que avui s’havia d’aprovar en consell nacional!
PD: Tot i això, esperem que mai diguéssin no a un possible referèndum!
Primer de tot, i aprofitant les primeres 500 visites des de l'inici d'aquest bloc, volia reflexionar-hi i fer alguns canvis... Primer de tot he canviat el format: espero que us agradi! Us avanço que no serà l'últim que faci, però com a mínim esperaré uns llaargs mesos! En segon lloc, aquest bloc va néixer amb la intenció d'un ús compartit entre la gent de la meva classe. Segurament no ha estat així però bé, no em queixo! Pensava que no podria portar tot sol un bloc i déu nidó la regularitat amb la qual escric. Va néixer, si més no, amb la intenció d'aportar escrits "amb criteri" i tot i que no n'he fet tants, espero que aquests hagin satisfet!
En el post d'avui reflexiono sobre el Regne Unit i Escòcia... Avui, n'Alex Salmond, primer ministre escocès ha anunciat un full de ruta per arribar a la Independència l'any 2010. Cal posar en context i explicar que l'Scottish National Party, està al govern Escocès des de fa escassament un any (16 de maig). Des d'aquell moment, l'SNP ja va anunciar la seva intenció de convocar un referèndum d'autodeterminació. Cal dir però, que els independentistes escocesos no estan en majoria (47 escons SNP, 46 Labour Party) i que el partit laborista no està pas (com sabem) per la independència. Aquesta última afirmació caldria agafar-la amb pinces ja que, per sorpresa de tots, ha dit que està d'acord amb aquell full de ruta i aquesta consulta. Per altra banda, el primer ministre Gordon Brown s'ha afenyat a dir que farà "tot el possible per evitar-ho". El full de ruta té, el seu punt clau l'any 2010. Aquell any s'han de convocar eleccions a la presidència (prime minister) del Regne Unit, cosa que marcaria d'una forma inevitable tota la campanya. Independència sí, independència no. Certament a Europa s'estan vivint temps de canvi. Si fa 4 anys hi havia molta gent que demanava propostes sense embuts i normalització dels discursos independentistes, no es pot pas queixar. Montenegro independent, Kosovo l'ha seguit... Euskadi té convocat una data de referèndum i certs polítics d'aquí també en tenen en ment un pel 2014. És igual, potser no s'en fa cap d'aquests tres, d'acord. Però com a mínim estem normalitzant el discurs. Cada vegada sembla que els països tenen menys por a expressar les seves idees més sobiranistes. Posem per cas que Escòcia es proclama independent l'any 2014 de forma democràtica (via referèndum): què diria Espanya? També s'aliaria amb Sèrbia i no reconeixaria Escòcia? La diferència entre Kosovo i Escòcia és que aquest últim té assolit un alt i gran nivell econòmic per tirar endavant. No tinc ni el més mínim dubte que no passarien ni 2 anys que Escòcia ja estaria negociant l'entrada a la UE. Totes aquestes divagacions sobre Escòcia passen per un sol punt: capacitat i poder de decisió a l'hora de fer certes actuacions. I parlem de sobirania en matèria econòmica, de competències, etc. Regne Unit té una història menys interrompuda que Espanya però en canvi amb aquest tema són més tolerants: Espanya té por. La por que segurament té ara Regne Unit. Escòcia no es podrà queixar: tenen poder per ser un país autònom: Euskadi no, Catalunya? Menys. Seguiré reflexionant el pròxim dia!
Tot i que ja tinc pensats diferents temes per futurs "posts", avui toca acabar l'entrevista a Lluís Maria Xirinacs... Per qui no n'hagi llegit el principi, la té al post anterior! Al final podeu trobar-hi un petit vídeo del dia del seu enterrament.
Quins aspectes troba positius de l’Estatut actual respecte al del 79?
La caiguda de l’Estatut del 30 de setembre em va decebre tant que em vaig desentendre d’aquest altre. Alguna cosa s’ha guanyat, d’altres s’han perdut i la majoria estan igual, encara que no ho sembli. La prova està en els pressupostos: hi havia tot un sistema de compensació econòmica del greuge històric que tenim de deute, i, en els pressupostos d’aquest any ja no s’ha complert. I , com això, contínuament hi ha coses que no es compleixen.
Ja no rebem els diners que havíem de rebre...
Exacte. És una cosa continuada de saltar-s’ho tot... i ara ve en Zapatero dient que obeirà el que digui en Montilla... però si ja ha demostrat que no! Amb el que va prometre abans, ja ningú se’l creu.
Davant d’un estatut que no agrada, hi ha dues actituds: una, anar pensant què se’n pot treure, i una altra, radical, de no col·laborar en res d’una cosa amb la que de base, no hi estem d’acord. Jo estic en aquesta postura, i, per tant, aquesta pregunta, te l’haurien de contestar “ells”, no jo. No perdo massa el temps, perquè si acceptes les engrunes, renuncies al demés.
El cansament polític de la població respecte a aquest llarg procés va produir una alta abstenció en el referèndum de l’Estatut. ¿Creu que és sostenible un Estatut aprovat en aquestes condicions, en que no ha votat la totalitat del poble català?
Caldria distingir una societat catalana madura o una societat catalana immadura. El problema que tenim és que, d’una banda, hi ha gairebé un 40% de la població d’immigrants, o fills d’immigrants, que no estan integrats a Catalunya. Queda un 60%, sent optimista, de població integrada a Catalunya. Hi ha un alt percentatge de gent a la que no interessa res, massa pura, que vota d’acord amb les campanyes publicitàries, o per l’aspecte del candidat. Suposant que hi hagués un 60% de gent que està desperta, no obstant, tampoc és madura: són gent molt consumista, molt massificada i, al cap d’un temps d’una barbaritat, ja no se’n recorden d’aquella barbaritat. Són gent sense memòria ni responsabilitat col·lectiva, sinó que...van vivint i, quan arriba el tió, el fan cagar, i quan arriben les vacances, se’n van de vacances i que, quan arriben eleccions, o referèndums, voten, però voten d’una manera fluixa, i fruit d’una campanya electoral. De fet, les campanyes electorals s’haurien de suprimir, perquè tothom promet coses que després no es compleixen. El que caldria mirar és el que s’ha fet durant els anys anteriors.
A la pregunta de si és sostenible, crec que, per desgràcia, és sostenible. Si no ho és, serà per la crisi basca. Els bascos són més clars i més decidits. Inclús els que estan dins de la legalitat, el PNB, estan dient clarament que volen la independència. Aquí, Convergència no ho diu mai; Esquerra Republicana ho diu quan li convé: si s’adreça als immigrants, calla, mentre que si s’adreça als catalanistes, ho dirà per guanyar vots.
És possible que si el procés independentista del País Basc segueix endavant, i hi van de ple, els catalans vagin al darrera i entri en crisi la situació que hi ha ara.
El més probable és que ara s’entretinguin durant vint-i-tres anys més, barallant-se per competències, pels tants per cent, etc.
Com veu el procés de pau al País Basc?
És possible que el procés de pau fracassi. Si no fracassa serà perquè la ETA es veu tant acorralada que se’n sortirà com pugui per acabar, perquè no vegi la seva viabilitat. No obstant, aquesta manera d’actuar no és típica dels bascos (sí dels catalans).
Per tant, és possible que el procés de pau entri en crisi. Cal tenir en compte que PNB, Eusko Alkartasuna, etc. tots formen un front comú, i això el PP ho sap.
Ha comentat el paper del PSC i de Convergència davant l’Estatut. Què opina del posicionament contra l’Estatut d’Esquerra Republicana?
Una cosa és l’Esquerra històrica d’en Macià, que com a gran política va saber donar cops forts, va saber jugar-se-la, i sortir de la legalitat quan convé.
Per mi, un error d’Esquerra va ser ajuntar-se amb els comunistes contra els anarquistes en els Fets de Maig, de l’any 1938
Durant tot el temps del franquisme, Esquerra Republicana va ser fluixa. No es va definir què volia dir Esquerra, i què volia dir republicana, ¿de quina república, l’espanyola o la catalana?, i si és de Catalunya, o dels Països Catalans.
La primera definició una mica clara, va ser amb l’Àngel Colom. Amb ell es va introduir l’independentisme dins d’Esquerra. Inclús va anar a Madrid a defensar-ho.
Després va haver-hi crisi, va saltar l’Àngel Colom i va entrar Carod Rovira.
Carod Rovira ve de Nacionalistes d’Esquerres. Aquest grup va ser promocionat pel PSUC. Tant Carod Rovira, com Benach, eren pro PSUC; Huguet era del PSAN. Ara són gent que no estan a Iniciativa, però tenen un rerefons antinacionalista, que consideren en Pujol de dretes, i no ho és, de dretes, és de centre. De dretes, és el PP. El qui no vegi aquesta diferència, s’equivoca sempre.
La gràcia d’Esquerra seria que ho descobrís, i no ho fa. Dóna més importància a la relació esquerra-dreta, que liberal-llibertària,
Quin és el paper de la dreta i l’esquerra a Catalunya?
A Europa, i al món, en general, hi ha la idea d’esquerres i dretes en política.
A Catalunya no hi ha la divisió dreta-esquerra. Hi ha una altra oposició que desconeixen els mateixos polítics. A Catalunya és la posició liberal-llibertària , és a dir, perpendicular: els liberals no són ni de dretes ni d’esquerres, i els llibertaris, no són ni de dretes ni d’esquerres.
A Catalunya, des de la Setmana Tràgica, hi ha un problema entre lliberals, que són els senyors burgesos, i els llibertaris, que són els anarquistes.
A Andalusia, per exemple, que no tenen aquesta divisió, sinó dretes i esquerres, consideren que els burgesos catalans són de dretes, i no entenen, per exemple a en Pujol. En Pujol no és de dretes, és lliberal, no és conservador; i els de dretes són conservadors. La dreta de Madrid, el PP, és conservadora, però en Pujol, no. La gent d’esquerres, amb la idea d’esquerres importada, considera que tot el que no és d’esquerres, és de dretes.
Esquerra Republicana, en realitat, era lliberal, però tenia molta relació amb l’anarquisme. Heribert Barrera estava sindicat a la CNT, i no a Comissions Obreres
Què opina del tripartit?
M’agradaven els plantejaments d’Esquerra, però després, a la pràctica, van optar pel tripartit. Al País Basc, l’èxit ha estat un tripartit, que són el PNB, que equivaldria a Convergència i Unió, Eusko Alkartasuna, que equivaldria a Esquerra Republicana, i Ezkerbatua, que equivaldria a Iniciativa per Catalunya.
Els d’Iniciativa per Catalunya no volen saber res de’n Pujol, perquè són esquerres, i no entenen res de Catalunya. Sempre que hi ha el plantejament esquerra-dreta, no s’entén Catalunya.
A mí em sembla que aquest tripartit va ser una equivocació.
No obstant això, Esquerra Republicana ha fet dues coses, criticades avui dia, amb les que estic totalment d’acord: la primera va ser escoltar les bases quan li deien que no a l’Estatut, i, la segona, defensar l’Estatut del 30 de Setembre. Aquestes dues coses, per mí, nobilíssimes, segons Carod Rovira han estat el seu fracàs. I ara, han optat per fer a l’inrevés: no fer cas de les bases, i oblidar-se d’aquell estatut.
Ara sembla que acabaran per reproduir el tripartit, per tal de no anar amb Convergència.
El PSC no és de fiar, perquè són forces d’ocupació que depenen de Madrid.
Convergència, en canvi, sí que és de fiar perquè és del país, però no en el sentit que és col·laboracionista, i, per tant, traïdors.
Malgrat tot, crec que és millor anar amb un col·laboracionista, perquè ho deixi de ser, que amb una força d’ocupació.
En aquest cas, us insereixo la meitat d'una entrevista que vaig fer-li a en Lluís Maria Xirinacs en motiu del meu treball de recerca. En un proper blog ja posaré la segona part... No ho voldríeu tot de cop oi?
Entrevista a Lluís Maria Xirinacs
Lluís Maria Xirinacs va néixer a Barcelona l’any 1932, just a l’inici de la segona república. Es va ordenar sacerdot de molt jove i ben aviat ja va començar a tocar temes polítics. Xirinacs és llicenciat en Teologia i Filosofia, carrera que es va treure amb matrícula d’honor. Se’l pot considerar polític pacifista ja que va lluitar per l’amnistia dels presos franquistes amb nombroses bagues de fam i va estar-se un any i nou mesos cada dia davant de la presó model per demanar l’amnistia general dels presos polítics. Abans però va ser empresonat nombrosos cops i als anys 60 va participar en la “caputxinada”. Va ser candidat al Nobel de la pau tres anys seguits (1975,76 i 77). En aquella època va ser un dels impulsors de l’Assemblea de Catalunya. El mateix any 1977 va presentar-se com a independent a les eleccions generals i amb més de mig milió de vots va arribar a ser senador per Barcelona. El 1980 va abandonar la política activa i actualment presideix la fundació Randa. Aquesta fundació és una iniciativa que pretén “des de l'arrelament als Països Catalans i el compromís amb l'espai euromediterrani, generar reflexió, difondre plantejaments i promoure accions encaminades a respondre a les necessitats de transformació social amb el rigor i la complexitat que el moment present ens planteja”.
Vaig decidir fer una entrevista a Lluís Maria Xirinacs perquè és una persona que, tot i estar retirada de la vida política, va lluitar per l’estatut del 1979 i a més, té uns coneixements molt privilegiats de política.
Catalunya necessitava un Estatut, o bé calia aspirar a més?
Em sembla que la independència és més viable en certs moments històrics que en altres. De vegades cal esperar anys, i segles, a que hi hagi un punt de viabilitat. Voler-la imposar quan no hi ha viabilitat és negatiu i faltat de realisme, però deixar passar l’ocasió quan és bona, també és una cosa molt equivocada. Crec que Catalunya ha tingut dues ocasions, relativament properes de tirar cap a la independència; una va ser la mort de Franco, la transició, i una altra, la d’ara, que s’anomena la segona transició. Quan hi ha condicions objectives per un canvi, si no hi ha de manera paral•lela, condicions subjectives, no reïx. El ideal seria que les condicions subjectives hi fossin sempre, és a dir, que Catalunya estés a punt per quan es presenta la situació objectiva, aprofitar-la. Aquí, a Catalunya, això no ha passat sinó que els polítics que hi ha hagut en els interregnes, entre la República i la mort de Franco, eren mínims els que volien l’independentisme: el PSAN, el PSANP, i alguns altres, però la majoria de partits que estaven a la clandestinitat, només aspiraven a l’Estatut d’Autonomia. Quan es va constituir l’Assemblea de Catalunya, importantíssima en aquell moment, es van formular quatre punts. El tercer punt està redactat d’una manera enrevessada perquè costava acceptar el que deia “El restabliment dels principis i institucions configurats a l’Estatut d’Autonomia de 1932, com a pas previ per al ple dret a l’exercici de l’autodeterminació” Això indicava una voluntat. El que va succeir és que aquest pas, de preautonomia, que per nosaltres era previ, va ser definitiu, que són les autonomies, i l’autodeterminació se’n va anar en orris. Quan es va redactar la Constitució, jo era senador i, juntament amb en J.M. Bandrés, del País Basc, vam demanar que constés a la Constitució el dret a l’autodeterminació. Això no es va acceptar. La Constitució Espanyola és anti-autodeterminació. El plantejament és d’Espanya única, pàtria única de tots els espanyols. No hi ha manera de considerar que hi ha un poble català i un poble basc. Per tant, la sobirania rau en el poble espanyol i, com que el poble català serà sempre una minoria dins del poble espanyol, mai es podrà votar a favor de la nostra autodeterminació. Quan vaig veure que la Constitució no respectava el poble català, l’Estatut del 79 no em va interessar. Vaig veure que era un Estatut baix de sostre. Em va tornar a interessar el del 30 de setembre de 2005. Vaig pensar que era un miracle. El que ha passat després ho he trobat tan desastrós ... però és el que hi ha! El que ha de governar ha de tenir en compte el que hi ha, però el que és responsable de que les lleis siguin així, és una altra història! Des d’aleshores fins al 30 de setembre a Catalunya hi ha hagut uns governs polítics que han acceptat aquest fet (cosa que jo no accepto. Per això em vaig apartar de la vida política) i s’han dedicat a governar el país traient el que es pugui d’aquesta situació de dominació. Cal tenir en compte que l’autodeterminació és un dret natural, que tots els pobles haurien de tenir, i que està reconegut per l’ONU, i pels drets de les nacions d’Europa, però... no es reconeix. Per a mi, durant aquest temps els governs han estat governs de polítics “petits”. Els governs s’havien habituat a la supeditació a Madrid. Així arribem fins ara. Va haver-hi un moment, fa 4 ó 5 anys, en que el Parlament de Catalunya va votar a favor de l’autodeterminació, en contra dels partits grans, que no hi estaven d’acord. No va tenir més transcendència, però s’hi van manifestar a favor alguns municipis, va haver-hi manifestacions al carrer, i això va establir un precedent. A Catalunya hi ha més independentisme del que sembla, però és un independentisme feble i no hi ha gent disposada a jugar-se la vida, a jugar-se el lloc, el sou o el que sigui per això
D'on creu que ve el corrent actual de tornar a les idees d’autodeterminació?
Tot el moviment català de regeneració que va haver-hi ara, al voltant del 30 de setembre, és degut, en realitat al moviment basc. Quan aquí encara no es feia res en aquest sentit, es llança el pla Ibarretxe. La gent no sap que el pla Ibarretxe és demanar unes coses que estan per damunt d’unes altres, que els bascos ja tenen i que els catalans encara no tenim, com, per exemple, el concert econòmic, o els drets històrics. Els bascos, l’any 78 van dir que no votarien la Constitució, si dins de la Constitució no es reconeixien els drets històrics bascos. Espanya va haver de cedir. En canvi, els catalans, no vam demanar ni concert econòmic, ni drets històrics.
Si ara mateix tinguéssim un referèndum, encara que sortís que sí a la independència, no es podria fer...
Exacte, des del punt de vista legal. Com va canviar el pla Ibarretxe els plantejaments catalans?
Quan els bascos van presentar el pla Ibarretxe, els catalans es van animar, quan encara manava Pujol (això la gent no ho sap, perquè ho atribueixen al tripartit, i no és veritat) a llançar-se dient que volien un estatut diferent. Va començar Convergència; després va seguir Esquerra Republicana, després els socialistes, i els comunistes. Tots van voler un Estatut nou. Aleshores va guanyar les eleccions el PSOE, i en Zapatero va dir allò de: “Apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya”, que és una mentida. S’hi afegeix una segona part “dintre de la Constitució espanyola” (aquesta segona part, no sé si la va dir aleshores, o s’hi ha afegit després) Com valora la política catalana dels últims anys?
Tota la política catalana dels últims vint anys, i d’aquest període de negociacions, és fluixa. És una política feta des de la feblesa. Primer, van darrera els bascos: si els bascos no es belluguen, els catalans, tampoc es mouen. Tornant a l’Estatut de 30 de setembre, aquell estatut va ser una meravella. Jo no m’ho pensava. És la primera vegada que tinc una sorpresa històrica més aviat positiva. En vaig quedar entusiasmat. Al dia següent, ja, en Maragall va dir que potser s’havien passat de rosca; en Montilla va dir que s’havien de presentar les esmenes que ells mateixos havien presentat i havien estat negades, etc. Va ser gloriós la votació del 89% dels parlamentaris de Catalunya. Això, encara que després es tirés per terra, no deixa de ser una fita històrica de dir: la voluntat de Catalunya és aquesta. Una altra cosa gloriosa va ser l’anada a Madrid, en que tres van defensar l’estatut. Aquella defensa va ser molt ben feta. Abans d’anar a Las Cortes, es van reunir, crec que a l’hotel Colón, els tres amb en Maragall, que era el president, i en Pujol que era el president antic. Això era una cosa simbòlica per dir que tota la política catalana estava darrera d’això. A partir d’aquí tot va ser un desastre, una vergonya, traïcions, mentides. En Guerra va començar a dir que “cepillaría el Estatuto catalán”... i, abans de que en Mas, jo diria, traís Catalunya, pactant amb en Zapatero, a l’esquena de tothom, cosa lletgíssima, de les pitjors que han passat a la història de Catalunya, el PSC ja havia traït perquè estava a dues bandes: el PSC a Catalunya i el PSOE a Madrid. El normal hagués estat que tots els del PSC haguessin estat al costat dels catalans, fent una presentació unitària. No solament no va ser així, sinó que en Montilla, que era el secretari general del PSC, estava a la banda del PSOE.
Quines vies hi hauria per anar cap a la independència?
Una cosa és la qüestió legal. És a dir, aconseguir la independència per via legal, és un camí; aconseguir-la per via il•legal, és un altre camí. Si vols la independència, t’has d’independitzar de l’estat de dret en curs. Això no representa anar contra l’estat de dret, sinó voler-ne un altre. Els catalans pensen que podran aconseguir la independència des de la legalitat, i, des de la legalitat, per definició, no hi ha manera. No perquè es vagi contra la legalitat sinó perquè es vol un altre estat de dret, o una altra constitució. El mateix passa amb el procés de pau a Euskadi. Voler aconseguir una pau quan la guerra està feta des de l’ETA per fer un estat de dret nou, amb un Euskadi independent. Des de Madrid es diu que aquest procés de pau ha de ser dins de la Constitució, però és la mateixa Constitució que impedeix, no el procés de pau, sinó la independència. Gairebé tots els països del món han aconseguit la independència per les armes, contra l’estat de dret vigent, per construir-ne un altre. En resum, una via és la de reformar llei a llei, la via reformista, i l’altre, la de trencar amb la legalitat vigent per construir-ne una altra. Això, en època de l’Assemblea de Catalunya en dèiem la reforma democràtica o la ruptura democràtica. Tota la base de l’Assemblea de Catalunya volia ruptura democràtica i els partits van optar per la reforma. Aleshores va quedar un semifranquisme, que és la democràcia que tenim ara.
Ja sé que en la blogsfera independentista i catalanista, la paraula més utilitzada més darrerament deu ser TRANSVASAMENT. És cert, però n'hem de parlar. N'hem de parlar ja que és un tema que està damunt la taula i que cal tornar a combatre amb totes les forces. Com ja vaig escriure el 24 de març, estic totalment en desacord als transvasaments. I no és un no inútil de cara a la paret. És un no amb conviccions, no només de partit, sinó per sostenibilitat i respecte a la natura. Remuntem el riu, mai millor dit i veurem que a Catalunya no tenim aigua. Hi ha un problema greu de sequera i això fa que es plantegi la possibilitat de portar aigua d'altres llocs amb vaixell. Fins i tot s'especula amb la idea de portar-la en tren... Amb tot això, el conseller d'Inicitativa per Catalunya els VERDS, posa sobre la taula la opció de fer un transvasament del Segre per tal de portar aigua cap a Catalunya. Certs sectors del seu partit s'hi oposen així com la resta de partits Catalans i Espanyols. Personalment trobo que és una aposta irresponsable ecològicament parlant. Com no podia ser d'altra manera, CiU aprofita per treure la seva aposta personal i frustrada des de fa tants i tants anys: el Roîne. D'aquest tema ja en parlarem un altre dia.
Tornem al tema. Ara resulta que l'aposta del govern és el transvasament de l'Ebre. Sí, aquest és el riu que tanta i tanta polseguera va aixecar quan els Catalans ens varem oposar a un possible transvasament cap a València i Múrcia. D'aquella oposició per part de gairebé tots els partits polítics Catalans ara en queden les cendres, i no només això, ara es planteja com una opció real. TOTA Espanya hi ha donat suport incloent les CCAA governades pel PP. Molt simple: si donen suport exigiran que es faci els transvasament també cap al sud.
No estàvem en desacord dels transvasaments en aquella època? Quina imatge donem a la resta d'Espanya? Ara ens podran acusar d'insolidaris? Tot i que no ho siguem (l'aigua de l'Ebre volia regar molts camps de golf, urbanitzacions, etc) aquesta és la imatge que donem! Un transvasament és totalment antiecològic i antinatural. Que falta aigua? Doncs eliminem els camps de golf i tot el que gasti aigua massivament! QUALSEVOL transvasament i en qualsevol circumstància és així. No perquè ara no tinguem aigua deixa de ser negatiu. Que és només temporalment? I què?
En fi, ens haurem de tornar a manifestar en contra! Tornem a treure "lo NUS" al carrer!
Lo riu és vida, no al transvasament, ni una gota, ni una gota més!
Segon post del dia però és que l'anterior no era d'opinió sinó d'exposició! Voldria remarcar dos temes dels últims dies: la nomenació dels ministres i el 77è aniversari de la 2a república. Comencem per la recent designació o ratificació dels ministres que conformaran, segurament fins a una nova reestructuració, el govern de Zapatero. Voldria destacar-ne uns quants que per bé o per malament em criden l'atenció. Primerament i podríem dir que s'emporta l'oscar a la millor designació la Carme Chacón. Personalment crec que en ZP, posant-la en una cartera tan important s'ha assegurat dues coses: seguir amb la política de "com més dones millor al capdavant" (i ara explicaré aquesta afirmació abans que algú se m'enfadi) i per altra banda assegurar-se que el PSC no aixecarà la veu al Congrés dels Diputats per damunt del PSOE. Qui són els grans ministres i els que mouran tots els fils? Vice-presidència (De la Vega), Economia (Solbes), Interior (Rubalcaba), Exterior (Moratinos) i Defensa (Chacón). En el moment en que la Chacón està present en les principals decisions d'estat, aquesta pressionarà al PSC per tal que no aixequi la veu. En cas de donar-li un "mini-ministeri" seria fàcil aixecar la veu. Com que serà "persona d'estat"... Ep, potser que li fem cas! En fi, més enllà de tot això del PSC m'encanta com la gent s'estima Catalunya, diu que ho donaria tot per ella i després s'envà a Madrid, crida Viva Ezpanaya i Viva el rey i res tu, que fa baixada! Un exèrcit que molt Català no és i un rei que de Català deu tenir l'Urdangarín i ni això, que és de ses illes i a més treballa a Madrid... Res tu, un cop més paper fenomenal de ministres Catalans a Madrid. Seguint avall trobem a Magadalena Álvarez... M'abstindré de fer comentaris. El que està clar és que, com a mínim, l'AVE ja ha arribat... Esperem que no passem cap penúria amb la L9 o les passarem canutes! Seguint avall avall.... Celestino Corbacho! Ràpidament: que després diguin que una carrera és important... En aquesta vida pots fer de tot sense una carrera, fins i tot ministre d'Espanya! Res, té molta formació! Cap avall cap avall trobem un ministre d'indústria no català... Tota una novetat! Seguim tirant la rodeta avall i... un ministre de Sanitat que es mou o s'ha mogut en el camp de la sanitat... Tot un detall! Finalment un nou ministeri: IGUALTAT!! Primer de tot felicitar sincerament per aquesta política en relació a la "dona"! És un pas més en contra de les polítiques de la "dona" que tenen molts partits.... Igualtat i punt, no polítiques de la dona! I pel tema que és massa jove... I què? Qui té algun problema? Falta d'experiència? Els joves i no tant joves també hem de jugar amb la política! Bé que la portaveu del PP és jove i ningú ha dit res al respecte. Pel que fa a la política de: cada cop més dones.... Estic en profund desacord. Crec que el sistema de quotes és vergonyós i que només afavoreix dones "florero". Si són bones? Endavant cap problema! Però llavors no et facis fotos amb les ministres presumint del tema... No hauria de ser una qüestió normal? Doncs normalitzem-ho JA!
Canviant de tema... Només volia rememorar els 77 anys de la proclamació de la 2a república Espanyola... Sí, és Espanyola i això no ens arregla res, però com a mínim és un petit pas cap a... la llibertat??
